Memòria en Blanc i Negre

 

Embed or link this publication

Description

Castelldefels

Popular Pages


p. 1

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE Jordi Notó i Brullas

[close]

p. 2

Primera edició : agost 2013 © 2013 Jordi Notó i Brullas 2013 per aquesta edició © Text Jordi Notó i Brullas Maquetació JNB Impressió: XXXXXXXXXXX ISBN 978-84-937688-2-9 Dipòsit legal B-2409-2013

[close]

p. 3

Memòria en blanc i negre Jordi Notó i Brullas

[close]

p. 4

La portada és una dibuix de Santiago Rusiñol, que porta per nom Recorts (sic) de Castelldefels, que també defineix el contingut d’aquest llibre i demostra la visita de l’artista a aquest municipi. En la imatge, la yuxtaposició de les cases no es correspon a la visió des de cap indret concret. Les masies estan ubicades en emplaçaments diferents respecte a les altres de com el pintor les ha situat. El gravat el trobareu a la revista Avens. (Año II Número 10 - 1883 enero 1 pàg.105)

[close]

p. 5

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE Pròleg Vagi per endavant el meu agraïment a l’autor per haver pensat i confiat en mi a l’hora de comentar aquest original treball. En el disseny s’hi adverteix un afanyós propòsit de donar-nos a conèixer amb un estil narratiu d’anecdotari clar i senzill, el que a mi se-m’acut definir com a “mosaic de retalls”, precisament perquè els diversos fets i successos explicats en el relat no guarden relació ni línia de continuïtat entre ells, a banda, és clar, de tenir tots com a escenari literal de referència la població de Castelldefels. Em consta el persistent rastreig personal dedicat, primer a la localització de fonts i després a escodrinyar-les, a la recerca de dades que li brindessin el material suficient i vàlid per contextualitzar i concloure un treball ben acabat i versàtil, farcit de curioses historietes i facetes, que puguin interessar i merèixer la valoració positiva del lector anònim actual, i valguin en mèrits per restar com a testimoni patrimonial per al del futur. Crec no equivocar-me si dic que cal sumar a l’autor una afegida motivació inspirada pel vincle afectiu que té amb la ciutat, després del llarg veïnatge en el municipi. Atreta la meva atenció per qualsevol esdeveniment que pugui tenir o despertar algun interès per la vida de la població, com és el cas em lliuro a celebrar que la informació-història recollida en aquest treball fins ara, per dispersa, pràcticament desconeguda, a partir d’aquesta publicació quedarà per sempre més com a nou element en5

[close]

p. 6

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE riquidor del nostre erari cultural local. Acabo expressant en primera persona, -que a mi com a octogenari natiu d’ininterrompuda residència en aquest “meu” estimat poble, em plau distingir Jordi Notó com a persona a més d’expert en el seu ofici periodístic, i il·lusionat amb la seva feina.- La primera mostra d’això ja ens la va oferir amb l’edició en fascicles titulada “Recull Gràfic Castelldefels 1890-1975” -que tan exitosa acollida tingué per tota la vila. També pel mèrit que l’uneix a d’altres veïns establerts aquí, i que junts formen un a collecció molt plural de qualificats ciutadans, que amb les seves aportacions des de diferents disciplines del fer i del saber vénen enaltint l’actual Castelldefels com a exponent visible de ciutat ben orientada cultural menti socialment. Bon treball, Jordi. Castelldefels, febrer de 2013 Miquel Sebastià Martínez En la foto la pràctica totalitat de la plantilla de treballadors de la Rocalla als anys 30 del segle XX. La fabrica va suposar un canvi important ja que la creació de llocs de treball van ser un dinamitzador econòmic i incidí en el creixement poblacional. Foto: Arxiu Municipal 6

[close]

p. 7

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE 7

[close]

p. 8

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE Introducció Les introduccions dels llibres tenen, entre d’altres, la finalitat de preparar el lector i advertir-lo del que es trobarà si segueix en l’aventura de llegir el que hi ha a continuació. Per definir el que trobareu en aquest llibre no se m’acut millor forma de descriure’l que animar-vos a començar la seva lectura. Sí que em sembla necessari dir el que no és. No és un llibre d’història que enumeri, dati o interpreti els esdeveniments passats amb rigor científic; és una interpretació basada en el record sense voluntat de distorsionar la realitat. Pretén donar-li el valor afegit del sentiment amb el qual els protagonistes ho van viure i amb la voluntat de despertar la nostàlgia que pot generar al lector el seu record. Així us trobareu amb una estructura basada en l’emotivitat i els sentiments i per tant un cert desordre irracional. La tria de determinats temes i no d’altres no està justificat per la seva especial significació. He de reconèixer que els temes han sorgit d’una manera arbitrària i fruit de la casualitat i de la metodologia empírica del tal com raja. Hi ha uns filtres que voluntàriament he introduït en la selecció, que òbviament tenen com a criteri principal el respectar la memòria dels que no es poden defensar o se sentin molestos pel que en el llibre s’hi diu. No hi ha per tant en aquest llibre la crònica negra de la ciutat ni 8

[close]

p. 9

de quan era un poble. El nostre Castell ja ha estat objecte de profunds i de detallats estudis i per tant tampoc tindrà protagonisme en aquestes pàgines. No pensi ningú que fujo del compromís o que tingui la voluntat d’ocultar fets, però em consta que s’està preparant un llibre en què amb molt més rigor i capacitat s’estudiarà en detall tot el que va passar en el període comprès entre 1936 i 1939 al Castell. Tinc entès que s’hi tractaran les històries personals de les més de 140 persones identificades per part d’Alfonso López Borgoñoz. La voluntat d’aquesta memòria compartida i basada en records de persones molt vinculades a Castelldefels és la d’emocionar i potser fer més entenedora per a les noves generacions una forma de viure condicionada per unes circumstàncies econòmiques i socials específiques. Explicaré que Castelldefels, a més d’existir en els mapes de carreteres com a final de trajecte d’una de les primeres vies ràpides de la península, és quelcom més. També esmentarem els tòpics amb els quuals es relaciona popularment la ciutat i no ens oblidarem dels mosquits, que encara generen records entre molts dels que van veure i és van protegir dels núvols d’aquests insectes en els camins de les zones d’aiguamolls. Tampoc voldria prolongar gaire més la introducció i destacar-hi tot el més important del llibre perquè podríeu caure en la temptació de no llegir-lo pensant que aquí ja està tot dit. He començat aquesta introducció explicant què no és el llibre. Però no voldria donar a entendre que no hi ha rigor en les dades, que no s’han contrastat les afirmacions. Davant d’un allau d’informació i dades, es fa molt difícil fer-ne una selecció i, a més, que sigui la més ajustada al rigor històric. Aquest motiu i les meves limitacions m’han fet pensar que el millor seria transformar en uns relats el conjunt d’entrevistes realitzades. Sense altre propòsit que convertir-les en memòria col·lectiva. Memòria en blanc i negre és la suma de records que presento en forma novel·lada, però amb la voluntat de no desviar-me gaire de com van ser i van passar les coses. Només em queda demanar-vos que us hi aventureu, que creueu els dits i desitjarvos una lectura plaent. Castelldefels, febrer de 2013 9 MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE

[close]

p. 10

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE 1 Carta d’ajust... perdó, de presentació El primer que faré és presentar-me. No tinc nom, no tinc una edat determinada, és més en alguns moments sóc un infant i en d’altres un adult. De fet, sóc un record. D’aquí que pugui tenir uns atributs que tot i mostrar una aparença humana no es regeixen per les mateixes lleis que us limiten als humans. La meva naturalesa és dificil de definir, ser un record et dona capacitat d’expresar-te en un llenguatge que es regeix més per el sentiment que per el rigor. La meva naturalesa és intangible però accesible a les persones capaces d’imaginar-me. Jo em moc per l’espai i el temps; no sóc mentider, potser m’oblido d’algunes coses. Intento explicar els fets com van succeir, però fins i tot quan he compartit les meves vivències amb altres records només podem concloure que n’és de díficil que ens posem d’acord per explicar el mateix sobre el què, el com i quan van passar. Les coses no les visualitzo d’una manera concreta les vaig sentir, viure o patir d’una determinada. De forma que no sé si amb el pas dels anys si es pot assegurar que el que us dic ni tan sols va ser real. Però segur que el que voleu és començar a llegir les històries... *** La primera que em ve al cap és el viatge a Madrid per participar en un concurs de TVE. Anàrem amb autocar, devia ser l’any 68, era l’estiu o com a mínim feia calor. L’Ajuntament havia contractat un autocar per fer el viatge fins a 10

[close]

p. 11

Madrid, faríem nit a la ciutat i al matí aniríem a Prado del Rey, a les rodalies de la capital on s’havien construït els estudis de RTVE, allà on ens havien citat per concursar. Jo no vaig ser tan previsor com d’altres i no tenia reservada habitació. M’acompanyava la dona, això rai! El que m’havia semblat un hotel i per fi un lloc on descansar després de no parar de donar voltes per una gran ciutat desconeguda va resultar ser un meublé. Podeu imagianr quina nit! Constantment es sentia com es tancaven i obrien portes de les habitacions del passadis, riure i crits. Desscansar, el que es diu descansar, no gaire. Dormir a estones ja que veniem reventats del viatge. Tinc una barreja, una superposició de les imatges del presentador, veig José Luis Barcelona. Recordo que presentava el programa “Kilómetro Lanzado” per al que l’equip de Castelldefels es va classificar en un programa en directe des dels jardins del Castell. No sé si el programa és el que ens va donar dret a participar després en el de “La Unión hace la fuerza” que presentava Mario Beut. Barrejo dos records i les coses d’un amb les del altre. Tampoc recordo gaire la mecànica del programa, ni tan sols si al final vam guanyar. Però em sembla que sí, perquè volíem una ambulància nova per a la població i arran del programa crec que la vam aconseguir. Sé que hi havia dues parts que formaven l’equip, una que s’enfrontava a proves de coneixement i una altra, a les de força, tampoc recordo ben bé si les proves es feien de forma aleatòria o unes servien per intentar esmenar l’error en les altres. Del que estic segur és que va ser en Joan Rossinyol qui ens defensà com a bon professor d’idiomes i intel·lectual, com diria Josep Pla, “molt llegit i una mica viatjat”. Aleshores no devia de funcionar gaire millor que ara el servei d’intel·ligència, (no sé perquè en diuen així d’aquest servei, potser per paral·lelisme amb el sentit comú que tampoc es pot dir que el nom li escaigui). Si haguessin sabut a qui havíem triat per representar-nos, la seva forma de pensar i els ideals en els quals creia mai haurien deixat sortir per la TVE a algú de la seva ideologia. Clar està que per molt en directe que fos el programa ningú s’exposava a fer-hi un estirabot. I menys en un moment en què les audiències de la televisió única no eren encara massives. 11 MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE

[close]

p. 12

Diari: El Poble català, 28 de novembre de 1916, pag 4 Els homes més forçuts de Castelldefels no van arrugar-se davant d’un equip format per mariners d’una població del Maresme. Finalment del concurs Kilómetro Lanzado, recordo que el “comitè de savis” tenia com a portantveu el Sr. Duque i que un dels seus integrants era el boticari Sr. Munill. També recordo que al final cada “comitè” feia una pregunta al concursant rival sobre un tema de caràcter local, lògicament el rival fallava i el concursant propi l’encertava al rebot, recordo que els nostres van preguntar als d’Arenys qui era l’autor de les pintures murals de la Església de Sta. Maria, el contrincant no ho va saber i quan li tocà el rebot, en Rusinyol va començar a divagar dient que coneixia la resposta car l’autor era amic de la família i altres consideracions mentre passaven els segons i creixia el neguit i la cridòria dels espectadors que érem al Castell; al final va dir Serrasanta! al límit del temps. *** Perdoneu que me’n vagi d’una cosa a l’altra. Però el nom de “Kilómetro Lanzado” m’hi ha fet pensar. Amb aquest mateix nom es feien unes curses en el nostre terme municipal. Era l’any 1916 . La carretera de la Creu de Calafell MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE 12

[close]

p. 13

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE 13 Diari: Stadium, 2 de desembre de 1916, pag 791

[close]

p. 14

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE tenia una bona recta. Això la feia molt atractiva per a aquells afeccionats al món del motor, tant sobre dues com quatre rodes. Recordo aquell diumenge 26 de novembre de 1916 com si fos ara. Mesos abans ja havien vingut uns senyors de Barcelona motorit14 Diari: Stadium, 2 de desembre de 1916, pag 793

[close]

p. 15

MEMÒRIA EN BLANC I NEGRE Diari: Stadium, 2 de desembre de 1916, pag 795 15

[close]

Comments

no comments yet