El misteri dels cicles - Galeria Addaya. 2010

 

Embed or link this publication

Popular Pages


p. 1

robert ferrer i martorell el misteri dels cicles 9 d abril -29 maig de 2010

[close]

p. 2

agraïments a tomeu i nadège per confiar amb mi per el seu esforç a la meva dona aina albo puigserver per ser la millor meitat de mi mateix per equilibrar-me i suportar-me amb la seva infinita paciència a carlos jover per la seva implicació a la meva nova terra adoptiva i com sempre a la meva família edició addaya centre d art contemporani coordinació nadège/tomeu simonet textes carlos jover traduccions hartmut botsmann del castellà fotografíes i maquetació robert ferrer i martorell impressió gràfiques mallorca inca tel 971 50 14 02 dipòsit legal pm-0050-2010

[close]

p. 3

l abstracció com coartada per abduir la realitat resulta paradoxal que l ésser humà per comprendre alguna cosa tingui sempre la inclinació o la necessitat de conferir-li prèviament uns paràmetres d abstracció a fi de la indagació doncs d una altra manera se sent o millor dit en aquest cas es pressent superat per ell És paradoxal perquè sembla lògic d entrada que l acte de comprendre suposi un acostament és a dir suposi un camí cap a la trobada entre l actor que indaga i l objecte no sempre passiu per cert com veurem de la indagació però tota abstracció és allunyament és clar presa de perspectiva anul·lació o com menys renúncia a les vicissituds anecdòtiques particulars de les coses l abstracció per tant està més del costat de la mort que de la vida en el mateix sentit que pren l art de la fotografia art dels morts per antonomàsia on s encripta en l àmbar de l instant detingut tot el que per força ja no és tal com són les coses resulten incomprensibles un paisatge sense intervenció humana mai podrà ser entès només potser podrà ser gaudit des d una estranya delectació que és també difícil d explicar ho va dir molt encertadament wittgenstein que el més profund no pot explicar-se tan sols mostrar-se quina gran contribució de la filosofia a l art va ser aquella quina tremenda veritat i tan poc abstracta tan poc filosòfica tan artística però l art ja no és el que era fa temps que una bona part d ell la part més interessant ha abandonat aquesta senda amable que se circumscrivia a plasmar a través de diverses tècniques plàstiques o sensorials allò fenomenològic acompanyant així el recorregut dels homes sense atributs cap a la seva desamortització quan un s abstreu s allunya fins i tot quan un agricultor traça sobre la terra solcs rectilinis amb l arada contra el que pugui suposar-se contra el veredicte popular i precipitat que dictamina que aquest home penetra la terra i és qui més l estima en realitat la veritat és que li ha donat l esquena i ha trencat amb ella tota possibilitat de contacte emocional que no de comprensió aquí resideix el nucli de l abstracció el centre neuràlgic de l acció de l home en la terra aquesta dicotomia aquesta paradoxa apuntada al principi és la qual resumeix no només l essència de tota intervenció de l home com actor en l evolució del seu entorn sinó també la qual donaria una pista de la raó de ser de l art i fins i tot de la investigació científica no enfocada en finalitats pràctiques robert ferrer maneja aquest tipus de reflexions en la totalitat del seu procés creatiu la qual cosa al meu entendre el col·loca en la més vigorosa punta de llança d aquesta nova forma d exercir l art recordem que fins i tot el postnovíssim bourriad analitza l art de l últim minut del planeta des de la perspectiva de allò relacional i arriba a asseverar que l art és un estat de trobada i també que la forma pot definir-se com una trobada duradora no sona antic ja això tant necessitem un alleugeriment contra les dificultats de la vida que fins i tot renunciem d entrada en una de les apostes més privilegiades de l ésser humà com pot ser la de l art a la tasca prometeica de la indagació dels ressorts ocults pels quals es mou el món?

[close]

p. 4

deixem de costat doncs els paranys de la covardia i de la estultícia deixem els mots encreuats i els altres passatemps per als quals no vulguin enfrontar-se a l esforç de la comprensió i entrem de ple en l obra de robert ferrer hereva en primer terme de l escola abstraccionista valenciana encarnada en les figures d eusebio sempere i manuel hernández mompó i que entronca com ja he indicat amb la línia més audaç d acostament al coneixement com tasca que defineix a l ésser humà en la qual se situen les màximes avançades de la nostra cultura com bé podria ser el cas citable aquí per veïnatge en el territori de l art del mismíssim anish kapoor de imi knoebel o des d una altra no llunyana cruïlla del purista postpictòric daniel buren el cicle com abstracció del temps l exposició de robert ferrer en la galeria addaya centre d art contemporani d alaró es desenvolupa formalment entorn de l abstracció del pas del temps cal fixar-se bé en el concepte pas del temps per entrellucar el rang d aquesta abstracció si el temps és la màxima expressió del que l astúcia de l home a l hora d intentar indagar els secrets del món ha ordit què serà llavors del seu propi trànsit del seu mateix pas els cicles de les estacions que calibrem com hipòtesis que la realitat ha tingut fins ara a bé no contravenir permeten acostar-se allunyant-se de l essència del paisatge com rostre de la naturalesa si el paisatge ha estat intervingut per l home que és el cas que li interessa a ferrer l abstracció arriba al triple nu i en aquest allunyament a vista d ocell el món es manifesta ja no només equilibrat com bé diu ell mateix sinó gramàtic simbòlic comprensible la geometria i el color s uneixen aquí en aquest moment per lliurar-nos els seus misteris perquè la geometria és la forma de tot el que existeix si es pren una certa distància el mateix planeta terra és rodó des de la llunyania de l espai i el color uniforme també és una característica d aquesta condició intel·lectiva el planeta terra és blava des de la llunyania de l espai apart de ser el color una de les moltes formes en les quals la geometria en el seu sentit més abstracte s arriba a manifestar en l obra tremendament interrogativa de robert ferrer estan en la seva arrel aquests supòsits i el seu interès pels camps de cultiu d arròs en el seu llevant peninsular natal constitueixen la perfecta coartada per internar-se en l abstracció com camí espiritual d indagació de la realitat no diré res de nou si parlo de d oportuna elecció de les caixes de metacrilat com transposicions del fenomen de l àmbar que és la més notòria fossilització del temps que en la naturalesa es dóna però creo que és important recordar-lo perquè si escau gens comuna aquest suport-embolcall forma part intrínseca de la pròpia obra i té un sentit absolutament implacable i ineludible dintre del seu recorregut artístic actual robert ferrer no pot més que utilitzar les caixes de metacrilat com en tota obra gran i veraç l artista està sotmès a la tirania de l obra que li dicta les seves necessitats irrevocables i el temps clar és un dels principals protagonistes d aquesta personalíssima reflexió com artista conscient de la seva posició en el desenvolupament de la història de l art com creador que contextualitza el seu treball,

[close]

p. 5

no ignora els detalls dels moviments constructivistes op art i art cinètic anteriors però ho fa simplement des dels intestins del taller assortit de totes les eines per això la introducció en determinades peces de les sèries de primavera i estiu del moviment dintre fins i tot de l àmbar del metacrilat apunta no només que disposa de recursos amplis sinó que la seva reflexió entorn del temps és també temporal és dinàmica i per tant està embeguda de plena contemporaneïtat el temps mort d una fotografia adquireix en aquesta llum tints anacrònics el temps és en d univers de robert ferrer el lloc on el color creix i la geometria es troba fora de perill el temps és el palau de l equilibri d única possibilitat que tenen les coses en aquest món per arribar a la justícia el blanc i nihilista hivern És possible resignar-se a acabar aquest breu text sense capbussar-se en aquest silenciós i fred magma blanc amb el qual robert ferrer testifica que el veritable rostre del temps del motor del canvi incessant és el del presumpte cadàver de l hivern hi ha en aquestes peces de la sèrie d hivern una poesia profunda que apunta més enllà de l abstracció convencional recordem que hem dit que el color és la forma de la geometria així quina geometria es manifesta a través del color blanc dintre d una reflexió abstracta entorn del temps ni de bon tros trobarem aquí inrevés algun d altre perfil cromàtic ni del vermell sanguinari ni de la verda saba l hivern en abstracte és temps a seques sense intermediaris no té propòsit ni deures assumits ni estratègia alguna És pur nihilisme temps pur les peces que robert ferrer presenta en aquesta secció amb escumes blanques que afronten sota la seva pròpia irresponsabilitat la pròpia petjada del pas del temps contenen la idea contextualitzada d un cinetisme intestí i al mateix temps constitueixen l essència mateixa del discurs plantejat per l artista i una cosa més per acabar que les obres de robert ferrer siguin a més d artefactes creatius carregats de sentit artístic i de certesa just allò que es requereix d una obra d art veritable d un exquisit equilibri plàstic d una presència formal que ens promet una convivència factible no ha de fer-nos perdre de vista tot el que s ha dit fins a aquí hi ha explosius que estan integrats en recipients molt bells però no per això deixaran quan arribi el seu moment d exercir l acció indòmita per a la qual s han preparat durant tota la seva existència l obra de robert ferrer està al marge de tota possibilitat de reduir el seu impacte per mitjà d una explosió controlada explotarà i sens dubte ho farà quan correspongui cura!

[close]

p. 6

la abstracción como coartada para abducir la realidad resulta paradójico que el ser humano para comprender algo tenga siempre la inclinación o la necesidad de conferirle previamente unos parámetros de abstracción al objeto de la indagación pues de otro modo se siente o mejor dicho en este caso se presiente superado por él es paradójico porque parece lógico de entrada que el acto de comprender suponga un acercamiento es decir suponga un camino hacia el encuentro entre el actor que indaga y el objeto no siempre pasivo por cierto como veremos de la indagación pero toda abstracción es alejamiento claro está toma de perspectiva anulación o cuanto menos renuncia a las vicisitudes anecdóticas particulares de las cosas la abstracción por tanto está más del lado de la muerte que de la vida en el mismo sentido que toma el arte de la fotografía arte de los muertos por antonomasia donde se encripta en el ámbar del instante detenido todo lo que a la fuerza ya no es tal como son las cosas resultan incomprensibles un paisaje sin intervención humana jamás podrá ser entendido sólo quizás podrá ser disfrutado desde una extraña delectación que es también difícil de explicar lo dijo muy acertadamente wittgenstein que lo más profundo no puede explicarse tan sólo mostrarse ¡qué gran contribución de la filosofía al arte fue aquélla ¡qué tremenda verdad y tan poco abstracta tan poco filosófica ¡tan artística pero el arte ya no es lo que era hace tiempo que una buena parte de él la parte más interesante ha abandonado esa senda amable que se circunscribía a plasmar a través de diversas técnicas plásticas o sensoriales lo fenomenológico acompañando así el recorrido de los hombres sin atributos hacia su desamortización cuando uno se abstrae se aleja incluso cuando un agricultor traza sobre la tierra surcos rectilíneos con el arado contra lo que pueda suponerse contra el veredicto popular y apresurado que dictamina que ese hombre penetra la tierra y es quien más la estima en realidad lo cierto es que le ha dado la espalda y ha roto con ella toda posibilidad de contacto emocional que no de comprensión ahí reside el núcleo de la abstracción el centro neurálgico de la acción del hombre en la tierra esa dicotomía esa paradoja apuntada al principio es la que resume no sólo la esencia de toda intervención del hombre como actor en la evolución de su entorno sino también la que daría una pista de la razón de ser del arte e incluso de la investigación científica no enfocada a fines prácticos.robert ferrer maneja este tipo de reflexiones en la totalidad de su proceso creativo lo cual a mi entender lo coloca en la más vigorosa punta de lanza de esta nueva forma de ejercer el arte recordemos que incluso el postnovísimo bourriad analiza el arte del último minuto del planeta desde la perspectiva de lo relacional y llega a aseverar que el arte es un estado de encuentro y también que la forma puede definirse como un encuentro duradero ¿no suena antiguo ya esto ¿tanto necesitamos un alivio contra las dificultades de la vida que incluso renunciamos de entrada en una de las apuestas más privilegiadas del ser humano como puede ser la del arte a la tarea prometeica de la indagación de los resortes ocultos por los que se mueve el mundo?

[close]

p. 7

dejemos de lado pues las trampas de la cobardía y de la estulticia dejemos los crucigramas y los demás pasatiempos para los que no quieran enfrentarse al esfuerzo de la comprensión y entremos de lleno en la obra de robert ferrer heredera en primer término de la escuela abstraccionista valenciana encarnada en las figuras de eusebio sempere y manuel hernández mompó y que entronca como ya he indicado con la línea más audaz de acercamiento al conocimiento como tarea que define al ser humano en la que se ubican las máximas avanzadillas de nuestra cultura como bien podría ser el caso citable aquí por vecindad en el territorio del arte del mismísimo anish kapoor de imi knoebel o desde otra no lejana encrucijada del purista postpictórico daniel buren el ciclo como abstracción del tiempo la exposición de robert ferrer en la galería addaya centre d art contemporani de alaró se desarrolla formalmente en torno a la abstracción del paso del tiempo hay que fijarse bien en el concepto paso del tiempo para atisbar el rango de esta abstracción si el tiempo es la máxima expresión de lo que la astucia del hombre a la hora de intentar indagar los secretos del mundo ha urdido ¿qué será entonces de su propio tránsito de su mismo paso los ciclos de las estaciones que calibramos como hipótesis que la realidad ha tenido hasta ahora a bien no contravenir permiten acercarse alejándose a la esencia del paisaje como rostro de la naturaleza si el paisaje ha sido intervenido por el hombre que es el caso que le interesa a ferrer la abstracción alcanza el triple nudo y en ese alejamiento a vista de pájaro el mundo se manifiesta ya no sólo equilibrado como bien dice él mismo sino gramático simbólico comprensible la geometría y el color se aúnan aquí en ese momento para entregarnos sus misterios porque la geometría es la forma de todo lo que existe si se toma una cierta distancia el mismo planeta tierra es redondo desde la lejanía del espacio y el color uniforme también es una característica de esa condición intelectiva el planeta tierra es azul desde la lejanía del espacio aparte de ser el color una de las muchas formas en las que la geometría en su sentido más abstracto se llega a manifestar en la obra tremendamente interrogativa de robert ferrer están en su raíz estos supuestos y su interés por los campos de cultivo de arroz en su levante peninsular natal constituyen la perfecta coartada para internarse en la abstracción como camino espiritual de indagación de la realidad no diré nada nuevo si hablo de la oportuna elección de las cajas de metacrilato como trasposiciones del fenómeno del ámbar que es la más notoria fosilización del tiempo que en la naturaleza se da pero creo que es importante recordarlo porque en su caso nada común este soporte-envoltorio forma parte intrínseca de la propia obra y tiene un sentido absolutamente implacable e ineludible.

[close]

p. 8

dentro de su recorrido artístico actual robert ferrer no puede más que utilizar las cajas de metacrilato como en toda obra grande y veraz el artista está sometido a la tiranía de la obra que le dicta sus necesidades irrevocables y el tiempo claro es uno de los principales protagonistas de esta personalísima reflexión como artista consciente de su posición en el desarrollo de la historia del arte como creador que contextualiza su trabajo no ignora los pormenores de los movimientos constructivistas op art y arte cinético anteriores pero lo hace simplemente desde los intestinos del taller surtido de todas las herramientas por eso la introducción en determinadas piezas de las series de primavera y verano del movimiento dentro incluso del ámbar del metacrilato apunta no sólo a que dispone de recursos amplios sino a que su reflexión en torno al tiempo es también temporal es dinámica y por tanto está embebida de plena contemporaneidad el tiempo muerto de una fotografía adquiere a esta luz tintes anacrónicos el tiempo es en el universo de robert ferrer el lugar donde el color crece y la geometría se encuentra a salvo el tiempo es el palacio del equilibrio la única posibilidad que tienen las cosas en este mundo para alcanzar la justicia el blanco y nihilista invierno ¿es posible resignarse a acabar este breve texto sin zambullirse en ese silencioso y frío magma blanco con el que robert ferrer atestigua que el verdadero rostro del tiempo del motor del cambio incesante es el del presunto cadáver del invierno hay en estas piezas de la serie de invierno una poesía profunda que apunta más allá de la abstracción convencional recordemos que hemos dicho que el color es la forma de la geometría así ¿qué geometría se manifiesta a través del color blanco dentro de una reflexión abstracta en torno al tiempo ni mucho menos encontraremos aquí reverso alguno de otro perfil cromático ni del rojo sanguinario ni de la verde savia el invierno en abstracto es tiempo a secas sin intermediarios no tiene propósito ni deberes asumidos ni estrategia alguna es puro nihilismo tiempo puro las piezas que robert ferrer presenta en esta sección con espumas blancas que afrontan bajo su propia a-responsabilidad la propia huella del paso del tiempo contienen la idea contextualizada de un cinetismo intestino y al mismo tiempo constituyen la esencia misma del discurso planteado por el artista y una cosa más por último que las obras de robert ferrer sean además de artefactos creativos cargados de sentido artístico y de certeza justo lo que se requiere de una obra de arte verdadera de un exquisito equilibrio plástico de una presencia formal que nos promete una convivencia factible no debe hacernos perder de vista todo lo dicho hasta aquí hay explosivos que están integrados en recipientes muy bellos pero no por eso dejarán cuando llegue su momento de ejercer la acción indómita para la que se han preparado durante toda su existencia la obra de robert ferrer está al margen de toda posibilidad de reducir su impacto por medio de una explosión controlada explotará y sin duda lo hará cuando corresponda ¡cuidado carlos jover

[close]

p. 9

obres

[close]

p. 10

el misteri dels cicles estiu sèrie la llum de l´horta paper tela i metacrilat 50 x 50 x 8 cm 2010

[close]

p. 11



[close]

p. 12

el misteri dels cicles hivern sèrie la nit paper vegetal goma i metacrilat 50 x 50 x 8 cm 2010

[close]

p. 13



[close]

p. 14

el misteri dels cicles tardor sèrie la boira paper vegetal plàstic i metacrilat 50 x 50 x 8 cm 2010

[close]

p. 15



[close]

Comments

no comments yet