PINAZO EN VERSOS

 

Embed or link this publication

Description

Recital poètic amb música i imatges

Popular Pages


p. 1



[close]

p. 2



[close]

p. 3

PINAZO Aquest poema és un homenatge al gran pintor Ignasi Pinazo, i en la música que l’acompanya, hem volgut fer-li un homenatge a Teresa, la seua dona... Pinazo em sona a pi, el nom del seu carrer, a garbons de pinassa que entràvem en el forn de “La Cooperativa”, a l’Escola del Molí que portava el seu nom, on vaig aprendre tant... Però també a Pintura, als quadres coloristes d’aquell impressionisme tan autèntic del mestre, a jardins plens de flors, a paisatges, les Coves, l’Ermita, el cementeri... A Godella, al meu poble! Godella (L’Horta), 15 de gener del 2016 (Any Pinazo) Francesc Arnau i Chinchilla PINAZO en versos 3

[close]

p. 4

LES COVES DE GODELLA (Pinazo, Bronchú...) Aquest poema parla d’aquell món que es va acabar en nom del progrés a la dècada dels setanta, i avui està soterrat als fonaments del Barri de Sant Antoni. Mai un barri no ha estat millor batejat... Gràcies a quadres com els d’Ignasi Pinazo Camarlench i Salvador Rodríguez Bronchú “El Pintoret”, i a les fotografies de l’Arxiu de Don Ricardo García de Vargas, que ara guardem al Taller d’Història Local, encara ho podem rememorar. Gràcies José Ignacio!!! Gràcies Salvador!!! Gràcies al Taller d’Història... De menuts anàvem a jugar a les Coves, o no tan menuts, potser ja érem púbers, era un paradís, com un escenari d’aquells films que vèiem al cine els dissabtes en sessió continua, anuncis i el NO-DO... Aquelles piteres i aquells fumerals i els patis fent rogles, blanquíssims de calç, farcits de cossiols; clavells i geranis, i a sota la parra hi ha la botija amb l’aigua ben freda, com de la nevera, les portes obertes amb humils cortines, però tot ben net i a més ben fresquet... S’estava de cine a dins de les Coves, me’n recorde d’aquella sensació de goig dels dies d’estiu, de ponent solemne, quan el vent cremava les galtes i els nassos, ressecant les goles com els forns moruns... 4 PINAZO en versos

[close]

p. 5

Però tot no hi era de rosa a les Coves, molta gent del poble parlava amb menyspreu de la gent humil que habitava el barri, i també els miraven per damunt del muscle, això sempre passa, i més aquells anys. Nosaltres no entràvem en aquestes històries, però anàvem sempre vestits de guerrers, amb fusells de gomes per caçar els gats que eren moltíssims per totes les Coves... I en aquelles dates del mes de Setembre quan es celebraven les festes del barri; “Pare Sant Antoni, lliura’ns del dimoni!” La gent de les Coves gaudia a la gana; Muntaven cucanyes, carreres de sacs, jocs per als xiquets, corralet pels grans, tapes casolanes, caragols i faves, i begudes fresques, licors i cafè... I el diumenge, quan passava la processó, tots els ciris s’apagaven del vent que corria, llavors encenien els focs d’artifici, cuetons, eixides, rodetes, carcasses... Un poble en miniatura petit com un betlem on mai més tornarem. Francesc Arnau i Chinchilla PINAZO en versos 5

[close]

p. 6

LA CARN VOL CARN La carn vol carn, va dir Ausiàs March. La carn vol carn, diuen els quadres de Pinazo. La carn vol carn, diu el meu poema... Amb ungles i dents li arrapava els malucs, intentava amb les mans agafar-li les natges que semblaven de marbre... Escalava amb deler la muntanya de Venus, aquell bosc perfumat amb aromes del mar dels dies de tardor... Els seus pits tan tibants coronats pels mugrons que semblaven cireres m’esclataven als ulls com coloms embogits... I escoltava els gemecs com el vent de Mestral! Godella (L’Horta), 15 de gener del 2016 (Any Pinazo) Francesc Arnau i Chinchilla 6 PINAZO en versos

[close]

p. 7

PASSEJANT PER LA MAR Amb passes lentes engronsant-se sobre les ones trencant l'aigua en els peus així passejàvem junts recolzant-nos un en l'altre. L'hora del vespre ens xiuxiuejava en la pell fent-nos sentir els desitjos mentre el pinzell ens acaronava en silenci. L'horitzó ens feia perdre'ns en ell; els nostres peus es lliscaven en l'arena. Mar, silenci, quietud. Solament esperàvem la mà que ens arrossegara dins de l'aigua tèrbola entre els colors del quadre. Dori Palencia PINAZO en versos 7

[close]

p. 8

LA COMETA Records d'infantesa memòria perduda colors al vent juguen, criden i corren sense témer al temps. Aquell catxerulo que les seues mans reflectien amb somriures i jocs mentre pujaven a la muntanyeta. Mans ocupades pels pinzells descriuen un temps un paisatge dormit en la nostàlgia despertant després dels anys; Cent, sense anar més lluny Cent, plens de mirades i rostres. Dori Palencia 8 PINAZO en versos

[close]

p. 9

PUJADA DE L'ERMITA Els pinzells desperts amb la llum de l'alba llisquen bruscament al llenç. Llum, festa, tots pugen alegres gaudeixen del dia. Ella els espera incòlume blanca, somiadora, adormida en el temps. La pinzellada es perd en les seues parets; deixant caure la mirada a l'horitzó. El poble, la gent. Els colors del vent, de la pluja. Un somni més enllà dels pinzells. Allí quedarà immortalitzada; Les mans del pintor amb solemnitat llancen les ombres i les imatges La llum i la foscor l'alegria i la tristesa. Allà dalt, tots junts divisaran el futur del poble, del seu poble. Dori Palencia PINAZO en versos 9

[close]

p. 10

EN LA CASA MUSEO I. El jardín Entre las tapias, la paz es blanca. En la sombra, la luz es un ramaje, un banco de cerámica, una mayólica neoclásica de oficio campesino. El pino, como un barco encallado, navega, con crujido intestinal, hacia la cumbre radiante de las ramas, hacia el espacio azul de la abstracción. La quietud y el silencio hacen sentirte testigo y observado. Te empapan la memoria y la presencia. Transitas un siglo hacia atrás y, a la vez, percibes todavía el olor a óxido y pigmentos. Como quien besa el temblor de un beso, navegas, como el pino, entre el patio del ahora y el cuadro que contemplas. Absorto en los trazos, percibes una certidumbre de belleza: no importan las ramas y las flores. El arte no son ojos. Es mirada. 10 PINAZO en versos

[close]

p. 11

II. El taller Un gato señorial se desliza junto a ti. Te mira y lo sigues. Traspasas los cristales y te sientas en un sitial canónigo. Los muebles de anticuario o de derribo recitan horas conventuales. Es el silencio total, el tiempo retenido. Más que mirarlos, vas dejando que los cuadros te miren. Los rasgos, actitudes, los momentos que un día impresionaron al pintor hoy te impresionan. Los retratos tienen la fuerza y la calma de lagos que ya se perdonaron. La vida, detenida en un gesto, ya no es presente. Es tiempo absoluto. Ante ella, el poema se hace pequeño, muy pequeño. La historia reflejada exige a la palabra silencio, más silencio. El gato se ha esfumado, ratificando que la presencia más perfecta es la estampa que se queda vibrando en la memoria. Miras esa catedral de ermita visigótica y vuelves al jardín, que ya no es patio. Es el cuadro total. El arte ya vivido (Godella, 14 de febrero de 2016) Antonio M. Herrera PINAZO en versos 11

[close]

p. 12

Quadres de Pinazo que han inspirat alguns dels poemes del recital... 12 PINAZO en versos

[close]

p. 13

PINAZO en versos 13

[close]

p. 14

BUSTO DE IGNACIO PINAZO CAMARLENCH (de José Pinazo Martínez) Esa cabeza ensimismada, de soñador germánico o sabio griego. Cabeza que imagina, que interpreta. Mirada pensativa que convierte distancias, planos, pliegues en síntesis de lo que son. Más que mirar al frente, mira el entorno y, en esa perspectiva, nos sentimos todos contemplados. La barba y el bigote esconden una sonrisa, un secreto existencial: la realidad está en lo ambiguo, lo confuso. ¿Qué ves?, ¿posturas, actitudes, o su idea? ¿Ya sabes que lo más interesante de los seres es la verdad que no formulan, que no dicen? Cabeza visionaria que, al pintar, no busca la mariposa, busca el vuelo; no capta el labio, capta las palabras. Antonio M. Herrera 14 PINAZO en versos

[close]

p. 15

LA TARARA La tarara, sí. La tarara, no. Que se inclina él, que me inclino yo. Baila, baila el verde azul. Baila, baila el delantal. Baila el blanco de las faldas. Baila el alma al compás. La zamarra para allá. El manteo para aquí. Aunque intento alejarme, él se acerca más a mí. La tarara, no. La tarara, sí. La tarara es entusiasmo, la tarara es frenesí. Que me roza en los dedos, que le miro con fervor. Que, prendida de sus brazos, bailo y bailo sin control. La tarara, sí. La tarara, no. La tarara, madre, a mí me perdió. Antonio M. Herrera PINAZO en versos 15

[close]

Comments

no comments yet